Com cada matí la Berta va deixar el nen a la llar d’infants, mirant el rellotge, com sempre, traient la llengua i amb l’eterna angoixa de fer tard. No podia estar-se de badallar i necessitava amb urgència un cafè per ajudar-la a obrir les parpelles i oblidar els malsons que durant la nit la perseguien. Va entrar a la cafeteria de davant de casa i l’Alba va posar-li un tallat ben carregadet.

-        No fas gaire bona cara, què et passa?

-        Avui no em mouria del llit, però no és possible. Tinc un munt de coses per fer. No dono a l’abast. Ara he d’anar a l’altra punta de Barcelona. Agafaré el metro i faré transbord. M’esperen per una reunió, en la que es suposa que hauria d’anar guapa i impecable per donar bona impressió. Aquesta feina acabarà amb mi un dia d’aquests.

-        No has dormit bé?

-        Un monstre m’ha estat empaitant tota la nit amb la intenció d’ofegar-me i no m’ha deixat aclucar l’ull. Volia diners, m’escurava les butxaques, però no trobava més de cinc cèntims. Llavors s’enfadava i m’embargava el compte i la vida.

-        Això és ansietat. L’has d’alliberar d’alguna manera.

-        No sé com. Els engego a tots a fer punyetes? Abandono la ciutat i me’n vaig a la muntanya?

-        Has de cuidar-te una mica.

-        Ja ho intento, però les obligacions em reclamen en primer ordre.

-        Penses anar-hi així a la feina?

-        Així com?

-        T’has vist al mirall aquest matí?

-        No he tingut temps de pentinar-me. Ho dius per això?

-        Sembles una bruixa.

-        No serà per tant.

-        Tu mateixa.

La Berta va tocar-se els cabells crespats i secs i finalment es va fer una cua per intentar amagar l’obvietat d’una melena pobre i escarransida.

-        No hi ha res a fer amb aquests quatre pels. D’ençà he tingut el nen se’m cau el cabell, se’m cauen els pits i se’m cau el món a sobre.

-        Podries anar a la perruqueria, que te l’arreglin una mica.

-        No tinc quartos.

-        Tan malament?

-        El lloguer, la guarderia, el cotxe, l’ordinador, les factures,… Per no parlar de la mala costum que tenim de menjar tres cops al dia. No en sé fer de miracles.

-        No, jo tampoc.

-        Tot el dia fora de casa i quan torno he de posar rentadores, he de fer el sopar, he de banyar el nen, he d’escombrar. He de ser mare, mestressa de casa, cuinera, he d’anar a comprar, he de ser dona i amant; encara que aquestes dues últimes coses les tinc una mica descuidades.

-        Això no pot ser.

-        I què vols que faci? Encara sort que tinc família i sé que no morirem de gana. Però com s’ho fa la gent que no té ningú?

Passava l’estona i la Berta xerrava i xerrava consumint minuts preciosos que ningú no li pagaria. Es desfogava amb l’Alba perquè l’escoltava i així es sentia millor per afrontar el dia.

-        Em tenen espremuda com una llimona. I no em queda més de suc. M’estic plantejant deixar-ho. La meva salut, física i mental, val més que tot això.

-        No és bon moment per deixar cap feina.

-        De veritat, no sé si val la pena seguir intentant-ho. Em sento inútil. Potser al Montseny hi ha lloc per mi. Sé fer moltes coses, però he de fer altres que no em satisfan. M’esforço per mostrar el millor de mi i no arribo enlloc.

-        La majoria de les feines són així. Del que es tracta és de treure calerons per viure. Res més. Oblida’t de trobar la feina de la teva vida. Hauries d’estar contenta de tenir un sou.

-        No tinc un sou.

-        Com que no? Què vols dir? Que no et paguen?

-        No, no em paguen.

-        I quina feina és aquesta on no et paguen?

-        La meva feina és la pitjor de totes. Ho volen tot de mi a canvi de res. Busco un forat per respirar i no hi ha forat. Vull conduir per la calçada com fa la majoria, però em quedo sempre al voral. I cada cop som més que ens quedem al voral, contemplant els altres i fent cua per entrar-hi a cops de colze. Què hem de fer? Jo abandono.

-        Però digues, quina és la teva feina?

-        La meva feina és buscar feina. I n’estic fins el collons de no trobar-ne.

Relato publicado en el nº 65 de la Revista El Poblenou (by Golinda).